Sobre menjar i beure (2/3)

La variabilitat sobre el que és acceptable per a uns grups humans enfront d’uns altres és molt gran. Seguint amb l’obra de Marvin Harris -“Bo per a Menjar”- els hindús de l’Índia detesten la carn de boví, els jueus i els musulmans avorreixen la de porc i els nord-americans amb prou faenes poden reprimir una arcada amb només pensar en un estofat de gos. No obstant açò, la carn de cavall els agrada als francesos i als belgues; la majoria dels pobles mediterranis són aficionats a la carn de cabra; larves i llagostes són menjars apreciats en moltíssims llocs… i són només alguns exemples.

No és possible tenir cap dubte que en la definició del que és apte per a consum intervé una mica més que la pura fisiologia de la digestió. Aquest quelcom més són les tradicions gastronòmiques de cada poble, la seua cultura alimentària. Les persones nascudes i educades en un determinat lloc solen adoptar hàbits dietètics vinculats a eixe lloc.

Sóc de l’opinió que, normalment la gent fa el que fa per bones i suficients raons pràctiques i, la configuració de la dieta, entesa com a estil de vida i no com el conjunt d’aliments que s’ingereixen, no és referent a açò una excepció.

Per si no fos poc, som l’única espècie que menja (o deixa de menjar alguna cosa) per motius religiosos o ètics, encara que també sóc de l’opinió que si es rasca una mica en eixos motius de seguida apareixen motius pràctics.

De fet, afirme que no és la religió, ni l’existència d’ànima, la qual cosa possibilita a l’Homo sapiens semblar-se a un ésser humà. És la Revolució Neolítica, és a dir, l’Agricultura. L’aparició de la vida sedentària, possible gràcies a nous i segurs recursos vegetals, també va possibilitar, i va necessitar, d’avanços en les arts i tecnologies com l’arquitectura, teixits, tenyits, treballs amb pedra i fusta. En el tema que ens ocupa, la invenció de l’argila cuita (ceràmica), i el seu ús com a recipient, en algun moment durant el començament del VII mil·lenni AC va tenir profundes implicacions per a processar, servir i emmagatzemar aliments i begudes.

Arribats a aquest punt, mereix especial atenció el vi com a part central de la civilització mediterrània. El vi ha exercit funcions de medicina i lubricant social. És una substància que altera la ment i una matèria primera altament valorada i, per tant, ha sigut el focus i la base de cultes religiosos, farmacopees, cuines i economies de la nostra societat.

En resum, la cuina ha convertit a l’ésser humà en el que és: un animal que imprimeix el seu segell espiritual, el seu saber, els seus refinats sentits del placer i de l’estètica sobretot el que fa i especialment en aquelles activitats que estan vinculades a la satisfacció dels seus instints més bàsics. Així, en lloc de menjar el primer que agafem, ho convertim en un espectacle per als sentits i ho compartim amb les persones que apreciem i esperem que eixes persones aprecien el nostre esforç.